Memoràndum
Assemblea general 2013
7 de novembre
Discurs de comiat de Fabian Mohedano
Amics i amigues,
Em correspon a mi tancar l’Acte públic de l’Assemblea general. Es fa
difícil plasmar en una intervenció el que han estat 10 anys de compromís al voltant
d’una idea, d’una organització i d’unes persones.
En primer lloc agrair l’assistència a l’honorable conseller Santi Vila, al comissionat de
participació i associacionisme de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Agustí; a la Montse Gatell, presidenta de l’Institut
Català de les Dones; al Toni Reig,
director general de joventut; al Ramon
Terrassa, director general d’Acció Cívica; al Jordi Cuminal, director general de comunicació – tots quatre de la
Generalitat de Catalunya- als regidors Jordi
Martí, Guillem Espriu i Isabel Ribas
–de l’Ajuntament de Barcelona-, als presidents de grans plataformes dels
diferents tercers sectors i associacionismes (Àngels Guiteras, Antoni Carné, Sergi Contreras i Alfons Tiñena), al
secretari general de CCOO de Catalunya, Joan
Carles Gallego, als diputats del Parlament de Catalunya, Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez-Sampere,
Albert Batalla, Dolors Camats. I a tots els dirigents i entitats, més d’una
vintena que avui heu vingut a l’acte.
He pensat
que la millor forma és fer un repàs any per any. Amb l’objectiu de no deixar-me
cap detall fins arribar al moment actual. Sóc conscient que és un discurs
personal però val la pena per a un comiat amb molta càrrega emocional després
de 10 anys de compromís. A vegades als discursos es fan cites de persones
rellevants, el meu l’he volgut il·lustrar-lo de la molta gent, no tota, amb qui
he compartit aquesta dècada.
Començo el 2003, Acció
Escolta de Catalunya fa un congrés a Vilanova i la Geltrú i aprova l’apropament
ideològic i orgànic al Moviment Laic i Progressista. Nosaltres veníem del cru
hivern, dues organitzacions petites –Germanor Escolta de Catalunya i Scouts de
Catalunya- que decideixen fusionar-se i començar una nova etapa. En toca ser el
darrer president de GEC i el president fundador d’Acció Escolta de Catalunya.
Pensem que calen decisions estratègiques de primer nivell i la vinculació a
l’MLP i a una tradició d’associacionisme laic ho és en tota regla. D’un tres i
no res, es desmunta el vell debat entre escoltisme i esplai. La conclusió és
que el més important són els principis ideològics. D’aquesta etapa només puc
tenir agraïment a gent com la Rebeca Aranda, l’Enric Ribas, el Jaume
Figueras, el Lluís Coromines, el Josan Minguela, la Clàudia Vidiella, l’Iker
Guimaraes, el Santi Caño, el Dani Gimeno, l’Enric Vaquer, l’Oriol Illa, la
Lorena Gómez, la Mireia Fernández, el Pere Balsells, la Sílvia Abad, la Míriam
Aranda, el Jose Manuel Gómez, la Thaïs Borri i en aquell moment des de la
distància, en Jordi Vaquer. Segur
que em deixo a molts que va ser protagonistes d’aquell moment històric per a
l’escoltisme.
El 2004 m’escullen president del Consell de la Joventut de Barcelona.
Rellevo al Joffre Villanueva, la
persona amb la que he estat fent de parella associativa pràcticament la darrera
dècada. Com a totes les parelles (en aquesta casa, el Serrano i la Gemma, però
d’altres més cèlebres com Felipe-Alfonso, Aznar-Cascos, Pujol-Prenafeta,
Cruyff-Rexach o fins i tot Albano i Romina) la intensitat de la convivència i
la gestió dels èxits i també dels fracassos fan que les coses al final no vagin
com a un li agradaria.
El 2004 se celebra el Festival Mundial de la Joventut a Barcelona amb
la participació de 8.000 joves, en paraules de l’Alcalde Trias “vosaltres els joves heu salvat el Fòrum”.
Els organitzadors sabem que hi ho va salvar va ser la seva directora, la Inés Giralt, avui gerent de la nostra
cooperativa. D’aquella demostració de força va néixer la possibilitat d’accedir
al local que avui disposa el CJB a la Vila de Gràcia, un estratègia dissenyada
per Guillem Espriu, que
posteriorment va a acabar sent regidor del districte. A vegades penso que tot
allò ho va induir somiant que algun dia ell podria inaugurar-ho. Pensareu que
tot això no és MLP però forma part del seus èxits intangibles: Guillem, Inés,
CJB, FMJB’2004.
El 2005 em fitxa la Fundació
Ferrer i Guàrdia per començar una nova etapa. Allà treballo amb el Jordi Serrano i la Gemma Martin,
director i directora i pioners de la represa. Del (Jordi) Serrano vaig aprendre molt i li estic agraït malgrat ell em
deseretés. A vegades somio que fem les paus. La Gemma fins al dia d’avui ha estat la dona més important d’aquesta
organització. Cosa que ens hauria de fer pensar una mica –parlo de gènere-. Hi
ha dies que encara dialogo amb ella en els meus pensaments, intentar esbrinar
com veuria una o altra decisió que hem pres. Em vaig proposar conservar la seva
memòria. Ara, però, m’estimo més que passi un temps prudencial per posar fil a
l’agulla. Però ho faré. En qualsevol cas, en aquests darrers temps he trobat a
faltar la seva autoritat moral.
El 2006 per molts quedarà
com l’any que s’aprovà l’Estatut, per a uns quants l’any que es van celebrar
els inoblidables Campaments generals organitzats per Acció Escolta de Catalunya
a la Vall Fosca. Per a uns altres, especialment per al (Xavier) Florensa i el Lluís
Coromines, l’aprovació del Projecte Jove de l’Ajuntament de Barcelona. A la
Fundació Ferrer i Guàrdia estem en plena reorganització del projecte i
aconseguim posar sobre paper tot allò que fan totes les persones que hi
treballen i col·laboren. Tota una revolució. En aquesta època tinc la sort de
poder madurar la relació amb tots i cadascun dels pioners: A banda de la Gemma
i el Serrano, el Benet Cases, el Tono
Albareda, el Vicenç Molina, el Jordi Miralles, el Josep Sellarès i sobretot
amb el Joan-Francesc Pont. De tots
ells, he après moltíssim. Els admiro pel seu compromís amb unes idees i sobretot
amb una organització.
El 2007 poso punt i final a
la presidència del CJB i tanco també l’etapa a la Fundació Ferrer i Guàrdia.
Marxo a Londres de creixement cultural, torno més liberal que comunitarista, si
és que ho havia estat alguna vegada per allò de la influència kumbaiana. A Londres
anem a fer una visita al Jamboree, en el centenari de l’escoltisme, amb l’amic Julio del Valle, en aquell moment
president d’ASDE, els escoltes laics a nivell estatal, una de les persones que
els catalans necessitem d’Espanya. Gracias
Julio, por tu siempre apoyo y complicidad. Sé que podemos contar con un cónsul
de primer nivel en la Rivera del Duero cuando tengamos estado propio.
Vull aturar-me un moment a parlar sobre l’escoltisme, aquest any, el
del seu centenari, el 2007. Precisament aquest any escrivim amb l’amic i padrí Joan-Francesc Pont “Joves escoltes i francmaçons adults”, una diàleg a partir del qual
fonamentem l’origen francmaçònic de l’escoltisme. L’escoltisme català representa
una de les estructures d’estat d’aquest país. Cal una llei que permeti el seu reconeixement
equiparable a altres països. I per això cal que seguiu treballant en la
construcció d’un projecte conjunt, “el procés”, com li dieu els que esteu ara.
Els reptes que es plantegen a Catalunya requereixen d’una proposta única alhora
que plural. Agraeixo a tots els caps escoltes la feina que fan. Em poso a
disposició del Toni Reig, director
de joventut, i del president d’Acció Escolta per ajudar en l’elaboració de la
Llei, o del Decret previ. No podem fer lleis per tot, però sí per aquelles
coses que valen la pena. Protegim l’escoltisme però no l’encorsetem, que no ens
passi allò dels consells de la joventut del País Valencià.
El 2008 comença la meva
segona etapa a l’MLP. Es formalitza el càrrec de secretari d’organització i comencem
una etapa daurada que arribarà fins el 2011. Aquest any impulsem Ateneus Laics
i Progressistes, avui XarxAteneu. Descobrim o ens descobreix el Jaume Pieres, fitxem a l’Aida Leal i arribem a sumar uns 25
ateneus d’arreu del país des d’Ateneu Naturista del Fonoll a l’ateneu de l´amic
Gabriel Plana a l’Eixample. Vaig
poder recuperar la professora Mercè
Otero, de la que és culpable que no tingui ni idea de llatí però si una
excel·lent educació per a la ciutadania ja l’any 1991 a un institut públic de
l’Hospitalet de Llobregat. La creació d’Ateneus Laics ser un moment molt rellevant
per que significava que l’MLP deixava de ser un moviment juvenil per a ser un
projecte intergeneracional. Prèviament, a l’Oficina MLP s’incorpora l’Èrika Fabregat i posteriorment el Roger Morales, en les àrees
d’administració i comunicació respectivament. A tots dos gràcies per la vostra
implicació en la coordinadora.
Impulsem la figura de comissionats i assessors: aquí en Xavier Valls, l’Andrés Cascio, l’Anton
Layunta, la Griselda Solà. Alguns d’ells, moltes vegades incompresos en les
seves grans aportacions.
També comencem el treball territorial i coneixem al Jordi Collado i el Mario Burzuri. Cinc anys després existeix un
teixit associatiu fort i articular al Camp de Tarragona. Les dades parlen per
si soles.
D’aquesta etapa també vull recordar la Conchi (Hurtado) i l’Arcadi
(Corominas), grans dirigents de l’MLP que condicionen la seva entitat i
posen els ciments per a l’èxit actual.
El 2009 és l’any que ho
guanya tot el Barça i no sé si és per aquesta eufòria que jo decideixo
afiliar-me al PSC. Crec que la gent que ens movem en espais de responsabilitat
associativa de primer nivell poden caure en una actitud naïf o de menyspreu en
relació als partits polítics. Vaig ingressar al partit socialista per (José Luis) Zapatero, el primer
president republicà després de la represa i per (José) Montilla, un cordovès, que com els meus pares, va arribar
amb una mà al davant i una altra al darrera a Catalunya i que acaba sent el
molt honorable president del nostre país. Quatre anys després, puc fer una mica
de balanç sobre la relació entre associacionisme i partits. Em preocupa la
instrumentalització de les organitzacions socials per part dels partits. Em
molesta profundament la crítica a les forces polítiques per part dels dirigents
associatius que van d’independents i purs. Vivim en una democràcia encara
feble.
Una democràcia feble que permet que l’Església tingui un patrimoni
descomunal i pugui prendre decisions com fer fora a un agrupament aquest 2009
de la Parròquia del Santíssim Redemptor a la plaça Santlleí després de 50 anys,
aquí a Barcelona.
El 13 de novembre fem la primera audiència del Moviment Laic i
Progressista amb un president de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment,
hem tingut l’oportunitat que ens rebi el president (Artur) Mas. Una dada curiosa, el tripartit va trigar 6 anys en
rebre’ns de la mà del president (José) Montilla
i el govern de CiU 6 mesos. En relació a això tinc una altra anècdota. A la
inauguració del local de la JNC li vaig dir en aquell moment al candidat Artur Mas “a vostè li convindria visitar-nos, som una organització molt important”.
“Senyor Mohedano, els rebré quan sigui
president de la Generalitat”. I així ho va fer.
El 2010 posem en marxa el
projecte Movimiento Laico y Progresista.
Prèviament l’any anterior havíem fitxat a la Núria Galán per impulsar-ho. Amiga, companya de viatge, confessora
que ha sabut anticipar-me trampes i errors. T’estic molt agraït que m’hagis
volgut acompanyar en aquesta etapa. I saps que, per poc que pugui, a la que
sigui possible, tornarem a treballar junts. L’impuls de l’MLP a Espanya no és
que hagi estat un dels èxits d’aquests 10 anys. Vam arribar a reunir-nos fins i
tot amb la ministra Bibiana Aído i
construïm complicitats amb gent molt interessant de les Illes Balears a
l’entorn del Centre d’Estudis de l’Esplai –amb l’Aina Domínguez com a referència-, també a la Federación Estatal
de Lesbianas Gais Transexuales i Bisexuales (FELGTB), la Federación de Mujeres
Progresistas (FMP), la Liga de la Educación Popular, però no acabem de rematar.
Probablement la manca d’una base d’associacionisme educatiu en el projecte
dificulta l’impuls definitiu, què carai, som catalans!
El 2010 fem la trobada general a Lleida i presentem el Pla de formació
MLP. Em sento molt afortunat d’haver pogut contribuir a dissenyar una de les
millors eines integrades de creixement d’activistes, dirigents, treballadors i
formadors en l’associacionisme. Queda molta feina per fer però els ciments ja
estan posats. Ara li correspon al Raimon
Goberna i al gruix de formadors de l’Escola seguir construint una proposta de
qualitat.
El 2011 fem l’Assemblea
general a Òmnium Cultural i posem fil a l’agulla a l’impuls de la Crida a la
Catalunya lliurepensadora. L’objectiu és fugir d’una idea de blocs. Volem ser
una organització transversal amb unes idees progressistes. Pensem que el combat
del segle XXI és el lliurepensament, vinculat a la laïcitat filosòfica, per
tant, a la pedagogia. Volem clarificar que l’MLP no fa laïcitat política i que
això li correspon a la Lliga. El professor i amic Santi Castellà és el president i l’ideòleg d’aquesta operació. Et
vull agrair tot el que he après de tu i les petites estones que m’has regalat
de reflexió política. Amb el temps es valorarà la teva aportació.
Tanquem el cicle de trobades generals al territori a Girona i aquí es
on comencem a veure símptomes d’esgotament de l’MLP tal com l’havíem conegut
des de 2003. Allà s’estableix una escletxa amb el Fidel González, a qui aprecio però no comparteixo moltes de les
seves estratègies. Una escletxa que pateix directament la Marta López i Casals de Joves de Catalunya. L’ACJ ha nascut dins
l’MLP i per això més que cap altra necessita del seu acompanyament. Crec que
ara ho estan fent bé, sobretot perquè volen ser molts més dels que han estat
fins ara, posant èmfasi en el territori, en l’educació i no tant en
l’estructura.
El 2012 el Joffre Villanueva
decideix plegar. Els pioners i els companys de generació amb qui liderem l’MLP diuen
que tots dos no podem deixar-ho alhora. Com si fóssim la família real, hereto
la secretaria general fins al dia d’avui amb l’objectiu de possibilitar un
relleu generacional. Intuïm que la Crida a la Catalunya lliurepensadora és un
procés que pot durar 20 anys i que ens cal resoldre orgànicament el canvi
d’etapa. Se’ns acut impulsar el Moviment d’Educació Popular i plantejar-ho com
a l’herència a les noves generacions. Vaig a parlar amb la Irene Balaguer i
l’Assumpta Baig, per separat i per aquest ordre, pensant que em tractarien
de boig. Els hi proposo fer un moviment nou que sumi dues tradicions, que per
altra banda ja havien estat juntes. No només els hi encanta sinó acordem
traslladar l’Escola Lliure El Sol a aquestes dependències i començar una etapa
en comú. Gràcies Irene i Assumpta per obrir-nos de bat a bat casa vostra.
A l’Acte públic de l’Assemblea general de 2013 –on assisteix per primer cop un conseller de la Generalitat de
Catalunya, la Neus Munté- es
presenta el MEP. La realitat ja l’heu pogut comprovar amb la intervenció a
l’inici de l’acte. Aquest any ha estat rar, diferent, de transició. Les
transicions mai són fàcils, que ens ho diguin als catalans. Tot i així,
entitats procedents de l’MLP i d’altres moviments són capaços de fundar la
Xarxa d’Entitats d’Acció Social i Comunitària, amb una quinzena d’organitzacions
amb molt de pes als seus barris i pobles i amb activistes espectaculars com la Merche Garcia, la gent de Badalona i moltes altres. Per fi, som capaços
de resoldre el vell dilema entre entitats de voluntariat i entitats que
combinen persones remunerades i voluntàries. Aquell vell i esgotador debat de
finals dels 90 i anys següents es desmunta d’una tacada. Igual que amb el debat
sobre escoltisme i esplai, torna a guanyar un projecte ideològic. Sempre he dit
que això és el que compartim amb la Fundació Pere Tarrés: la solidesa dels
valors, cadascun posant accent en els seus.
Nosaltres sempre vam dibuixar que l’MLP havia d’estar comandat per una
generació de joves dirigents. Ens feia pànic pensar en alguns dels nostres
socis que no havien fet els relleus quan tocava. Vam acordar que quan ens
comencéssim a quedar sense cabell, ens sortís panxa o tinguéssim fills
deixaríem pas a una nova generació. I aquest moment ha arribat. En Pau González ha rebut l’aval de
l’Assemblea general per prendre el relleu. Consolidant la tradició del
secretari general que em precedeix procedim a fer el ritual. És l’adaptació del
que era habitual a les famílies catalanes quan un dels fills arribava a una
certa edat i se li feia entrega de la clau i el duro.
Pau
(González), pots venir, si us plau.
Pau, això
són les claus de l'ascensor d’Avinyó 44. El
Joffre (Villanueva) em va donar les de la porta reconeixent que no servien
de molt, ja que la propietat d'Avinyó 44 està repartida i que per entrar només
cal picar. O sigui que aquestes tenen més que un valor simbòlic. I aquí el duro,
més postmodern, la targeta de crèdit. Aquesta concretament no serveix de gaire,
perquè estem més que pelats. I un llibre de poemes, perquè sempre hem dit que a
l'MLP (com en la vida), falta poesia. He decidit traspassar-te el llibre que em
va regalar el Joffre. Poesia de Pere Quart “Antologia bufa”, molt adient per al
teu humor. Això sí que és possible que et sigui útil, més que la clau i el
duro.
En
l'entrega abraçaré el nou Secretari general, un ritual que el Joan-Francesc
Pont va iniciar quan va ser president MLP en la primera etapa i que volem que
es mantingui i estengui.
Fet el ritual i ja desposseït de la clau i el duro, vull acabar deixant
constància d’algunes idees que fan quedar molt tranquil. 1) Hi ha una nova
fornada de dirigents que ho faran de conya al capdavant de l’MLP. 2) Hi ha
horitzó i es diu Moviment d’Educació Popular. 3) Que seguirem sumant entitats
com Cooperacció, Joventut Europea Federalista, Dones en Xarxa, que eixamplen la
idea d’educació popular.
A partir d’ara em trobareu en alguns espais de militància associativa i
política, i en d’altres que et porta l’etapa adulta de la vida.
Em trobareu principalment dedicat a treballar a favor de la reforma
horària, amb el Jordi Ojeda, el Salvador
Cardús, la Sara Berbel, la Teresa Torns, el Jordi Pigem i molta gent que
estic coneixement i que en saben moltíssim de tot això. Les perspectives són
molt bones per que és una bona idea i s’adreça al benestar de les persones. Cal
ser optimistes i aquesta iniciativa ho és.
Em trobareu al Cercle Cultural de Pedra Tallada a Palafrugell, amb la Bibiana Casado, l’Andrés Cascio, la
Carme Andavert, el Joan-Francesc Pont i també amb altres amics a l’Empordà
com el Pere-Joan Pujol, la Vicenta (de
Pujol), el Marc (Oliveras) i la Betlem (Zamora).
Em trobareu a l’Espai Socialista, amb el Jordi del Rio, el Joan Ignasi Elena, la Rocío Martínez-Sampere, el
Santi Lapeira i tots de nous companys de viatge que acabo de fer en els
darrers temps i que malgrat el patiment, saben que el socialisme català és una
proposta vàlida.
Em trobareu a la junta directiva de l’associació Moment Zero amb el Jordi Cuminal i altres, amb l’objectiu
de sumar a favor de l’estat propi. Em trobareu en aquesta i totes aquelles
iniciatives amb caràcter transversal. Ara més que mai, necessitem compromisos
de país generosos per sortir de l’atzucac en el que estem. Això en bona part ho
he après de la Ruth Arcarons.
Em trobareu amb l’amic Miky
Aragón, l’Eulàlia Mas, l’Antoni Carné i més companys de les federacions
d’associacions que treballem per generar una xarxa de coneixement associatiu
que posi la mirada en la universitat. Gràcies Miky (Aragon) per tot el que m’aportes.
Em trobareu amb l’amiga i coach
informal Merche Garcia a qui li vull
d’agrair l’acompanya-ment que m’ha fet aquest darrer any i que m’ha servit per
començar una nova etapa de la vida. D’aquest darrer període, per cert, també
vull agrair a la Maria Bermejo, qui
ha fet una feina brutal a l’administració de l’MLP.
Em trobareu a algun bar de Sants amb l’amic Andrés Querol i espero que aviat de nou amb el Joffre (Villanueva) fent tertúlia i arreglant
el món. O dinant cada sis mesos o un cop a l’any per posar-nos al dia amb el Marcel Prunera, o amb el Benjo (Aguilar) o amb el Manel González, amb el Joan Vidal, o amb el Javi Lopez, el Joan
Calderon, la Rosa-Maria Pujol, amb el Gabriel Casellato o amb l’Agustí Colomines. Són d’aquests
tipus de relació que vas cimentant a cops de dinar i d’admiració mútua. Suposo
que enteneu de quin tipus d’amistat us parlo.
Em trobareu jugant al futbol els dilluns a les pistes de la UB o els
dimecres acompanyant els meus fills a la piscina del Virrei de Sants, en (Joan Manel V.) Parisi.
Em trobareu a la tercera graderia del Gol Sud del Camp Nou escridassant
–això sí només quan ve el Madrid- amb els amics Enric Vaquer i Dani Gimeno i vigilant el Jordi Bosch i altres vells coneguts que se seuen ben a prop.
Em trobareu amb els meus de tota la vida Xavi Peralta, Xavi Martínez, el Pere Herrero a qualsevol lloc
parlant de les coses quotidianes, com quan teníem 15 anys.
Però sobretot em trobareu amb la meva família, els sogres, les cunyades
Irene (Muñoz) i Laura (Muñoz). Amb els meus pares a qui els hi estic
infinitament agraïts per l’educació que m’han donat i per haver-me apuntat amb
6 anys a l’AE SKUES. Avui per cert, són part dels meus caps: El Ricard Garcia, el Lluís Coromines i el
Jaume Figuera. Em trobareu amb la Sònia (Muñoz), que després de molts anys hem sabut trobar un equilibri
entre vida personal i vida pública i amb els meus fills, la Sofia (Mohedano) i l’Odon (Mohedano) de qui ara mateix em
costa separar-me. Per cert, sort que deixo de ser secretari general per que en
aquest any i mig he sigut pare dos cops. Millor no temptar la sort a un tercer
any, que com diu una meva amiga que avui està per aquí “per tenir tres fills, s’ha de ser ric”.
Bona nit, gràcies per venir. Acabo amb una frase d’Albert Camús, avui
que fa 100 anys que va morir: “Deixaré de
ser escriptor el dia que només sigui escriptor”. Apliqueu-vos-ho a la
vostra professió o activitat. Feu totes les coses que pugueu i aprofiteu el
temps. Llarga vida al moviment laic i progressista en minúscula i al Moviment
d’Educació Popular. Visca Catalunya.
Fabian Mohedano
Activista i dirigent del Moviment Laic i Progressista (2003-2013)
Sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa
Sensat, 7 de novembre de 2013
Assistents
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada