Compareixença a la Comissió d'estudi de la Reforma Horària, 17 de juliol de 2014, Parlament de Catalunya

Il·lustre senyor Oriol Amorós, president de la Comissió específica per a l’estudi de la transició cap a la reforma horària, il·lustres diputats i diputades que formen part d’aquesta Comissió; us estem molt agraïts per haver-nos convocat avui a comparèixer en nom de la Iniciativa per a la Reforma horària – ARA ÉS L’HORA. També volem fer extensiu al conjunt dels grups parlamentaris per haver signat la petició.

La nostra iniciativa neix fruit d’unes converses entre l’estiu i la tardor de l’any passat per part d’un grup de persones amb una certa trajectòria en l’objecte de debat, preocupats per donar resposta a una necessitat evident de reformar els horaris de manera que s’assoleixi l’adaptació a uns temps més humans i més cívics en el marc de l’impuls de les transformacions de la Catalunya que ve.

Vam presentar ARA ÉS L’HORA davant la ciutadania el passat 29 de gener i des de llavors hem treballat intensament en formular una arquitectura que ens permeti fer possible l’impuls d’uns horaris beneficiosos per a les institucions, les empreses i la ciutadania; que ens permetin passar d’uns horaris propis de l’era industrial a uns que s’adaptin a les necessitats de la nova societat del coneixement i del consum, amb més complexitat social i augment progressiu de les desigualtats.

Abans d’entrar en matèria, voldríem tenir una petita menció a la tenacitat d’Ignasi Buqueras i els treballs d’ARHOE, sense la seva visió molt probablement avui no seríem aquí. Van ser aquesta associació qui el 2003 van posar fil a l’agulla. Nosaltres recollim el seu testimoni, el renovem i l’adeqüem a la realitat nacional de Catalunya, en aquest context de canvi d’època.

Des d’ARA ÉS L’HORA plantegem un full de ruta de transició cap a la reforma horària a tres anys vista: el primer, aquest 2014, destinat a la fonamentació sobre el com portar a terme la reforma, el 2015, orientat a la sensibilització que permeti traslladar el debat a famílies i centres de treball i el 2016, l’any de la reforma, amb un moment zero que permeti superar l’atzucac actual.

Pel que fa a la fonamentació i sota la direcció de la Dra. Sara Berbel i la supervisió del Dr. Salvador Cardús i la decisiva contribució de la resta de membres del Grup motor, format per experts de diferent adscripció ideològica i amb un caràcter pluridisciplinar, s’han revisat els principals projectes i estudis realitzats a Catalunya des de l’any 2000 i havent-los comparat amb la resta d’Europa, les conclusions principals podrien agrupar-se entorn a les següents premisses:

Constatacions:

• L’horari del nostre país continua diferenciant-se de la resta d’Europa fonamentalment per la durada de la pausa del dinar i l’allargament de la jornada laboral fins tard al vespre.
• Els comerços s’adapten a l’horari laboral de la població i tanquen 2 hores més tard que a la resta d’Europa, com a mitjana.
• El total d’hores lectives a les escoles és similar a l’europeu però es diferencia fonamentalment en la distribució de festius (excessiva concentració en determinats períodes) que dificulta la conciliació amb la vida laboral de les famílies.
• Els llargs i rígids horaris laborals catalans, que premien la presencialitat a la feina, dificulten la convivència amb els infants, als quals se’ls allarguen els seus horaris amb la realització d’activitats extraescolars i que suposa una càrrega total superior a les indicades per a la seva salut i benestar.
• La majoria d’empreses catalanes reconeixen la importància d’incorporar mesures per a la flexibilització horària però només una tercera part les aplica. D’entre les que ho fan, hi ha un nombre superior de PIMES respecte les grans empreses, malgrat la creença social és la contrària.
• Les mesures laborals més aplicades són l’accés a permisos i excedències, així com la flexibilització de l’hora d’entrada i sortida de la feina. En segon terme, i a força distància, la compactació de jornada i la reducció horària els mesos d’estiu. El teletreball, en canvi, està en els nivells més baixos d’Europa (5% al nostres país enfront d’un 17% de mitjana a la resta d’Europa).
• L’oci i entreteniment s’allarga de mitjana fins les 11 o les 12 de la nit, amb el perjudici que suposa per les hores necessàries de son i el rendiment posterior tant en l’àmbit laboral com el de l’educació.

·      La principal activitat d’oci de la ciutadania és la televisió. Si s’observen els horaris de les principals cadenes dels països europeus trobem que l’hora d’inici del prime time a Europa és les 20.00h de mitjana. En canvi, a Catalunya és a les 21.00h i acaba dues hores més tard.

• La majoria de mesures implementades estan pensades per moments concrets i/o extraordinaris en la vida de les persones i no com una necessitat quotidiana pròpia de la compatibilització de la feina domèstica i familiar amb la laboral.
• El paper dels agents econòmics i socials és fonamental. Les negociacions dels convenis col·lectius haurien d’incloure clàusules específiques entorn a una major racionalització del temps de treball.
• L’ús del temps continua sent diferent per homes i dones ja que ells dediquen més hores al treball remunerat i elles més a les tasques domèstiques i de cura, amb les diferències que això implica de disposició de temps de lleure i dedicació a l’esport i activitats de participació comunitària i voluntàries (superior en els homes).
• Existeix una identificació entre el treball mercantil i l’horari. L’organització quotidiana dels individus i de la ciutat pivota al voltant dels horaris laborals. En cas d’haver-hi algun conflicte, la ciutadania pensa que la solució consisteix en que les empreses flexibilitzin els seus horaris i rarament es demana que siguin els horaris de la ciutat els que s’adaptin.
• Els desplaçaments al lloc de treball són valorats per la ciutadania com un temps mort, buit, que es treu del temps personal. La proximitat apareix com un element clau: es considera un privilegi treballar a prop de casa, i les opinions són més negatives com més lluny és el lloc de treball.
• El e-treball és una nova fórmula que supera al teletreball clàssic i que facilita la sostenibilitat en tres dimensions: l’econòmica, l’ambiental i la social.
• De les anàlisis realitzades es desprèn que encara manquen estudis que mostrin el cost de la no intervenció en el canvi horari, és a dir, la despesa energètica, en malalties, en baix rendiment escolar, en disminució de la natalitat, en exclusió cultural i participació comunitària, en impacte econòmic, etc.

Conseqüències:

• L’allargament de la jornada comporta menys hores de son i augment del nivell d’estrès, la qual cosa redunda en una pitjor salut de la població i en un menor rendiment escolar i laboral.
• Les llargues jornades disminueixen la rendibilitat de les persones en el treball i augmenten els seus riscos físics i psicosocials. Redunden, per tant, en menor productivitat i descens de la competitivitat empresarial.
• Els beneficis empresarials contrastats en funció de l’aplicació de mesures de bona gestió horària són la millora del clima laboral, la reducció de l’absentisme, millora de la gestió interna, millora de la creativitat i la innovació, millor posicionament de la marca corporativa, disminució de la rotació de talent ja que augmenta la fidelització i, en definitiva, millora de la productivitat empresarial.
• La manca de serveis de suport a les famílies i a la cura disminueix clarament les possibilitats de lleure i de participació comunitària en les persones que tenen famílies amb infants o persones amb dependència, i fins i tot en la incorporació al mercat laboral remunerat per part de moltes dones.
• Els extensos horaris, units al diferent ús del temps per part d’homes i dones que implica per elles dobles jornades, a més dels insuficients serveis de suport a la cura impacten negativament en la natalitat, situant-se a Catalunya en una de les més baixes d’Europa (1’32 fill(e)s).
• La mobilitat i el disseny urbà esdevenen factors fonamentals per un bon ús del temps ciutadà, especialment en les zones més allunyades de la centralitat urbana ja que impedeixen una adequada integració i disminueixen la qualitat de vida quan no s’adapten a les diferents necessitats de la població.
• Les TIC són un nou element que requereix temps (ha augmentat a 35 minuts la dedicació personal diària de mitjana) però que també pot estalviar temps si s’utilitza correctament des de les administracions i el món laboral. Cal estar alerta davant la bretxa digital existent entre dones i homes que pot comportar noves formes de discriminació femenina.
• No només la potencialitat de les TIC i la conciliació de la vida personal i laboral es constitueixen com a factors clau en els nous models d’organització horària del treball a distància sinó que també els factors més estructurals vinculats a infraestructures energètiques, sostenibilitat ambiental i pol·lució seran determinants per evitar costos de mobilitat de les persones en un futur.
• El consum cultural, molt lligat al temps de lleure, és un dels més afectats pel ritme de vida quotidià i per tant cal identificar la demanda potencial de cultura, així com els col·lectius que queden exclosos de les pràctiques culturals i abordar-lo tenint en compte la variable temps.
• La participació democràtica requereix temps i pot haver un dèficit en la seva qualitat quan les persones no disposen d’ell, com és el cas de gran part de la població treballadora i de la majoria de dones, que compatibilitzen dobles jornades, a la llar i a la feina.
• Es detecta la necessitat d’una intervenció global (no és suficient amb actuacions parcials o segmentades ja que el desajust d’una peça influeix en tota la resta), així com pactes per al canvi d’horaris.
• En general es demana la implicació activa de les diferents administracions per impulsar i facilitar els canvis horaris, sent, a més, model exemplificador del mateix.

A partir d’aquestes constatacions i conseqüències, creiem oportú organitzar els treballs de la Comissió en cinc grans blocs amb l’objectiu d’endreçar el debat i focalitzar les propostes que ens han de permetre la transformació horària: el Treball (empresa i ocupació), l’Educació (ensenyament i universitat), Administració, Comerç (i consum) i Cultura (i oci i participació).

Defensem un treball intensiu, racional i acotat en el temps, com no pot ser d’una altra manera en una Comissió que té com a objectiu d’estudi el temps. Per tal de facilitar l’acció parlamentària i agilitzar-la al màxim, la nostra iniciativa ja ha començat a obrir el debat amb agents socials, entitats i persones de referències i especialitzades. Les compareixences han de ser la culminació de tot aquest treball previ que estem desenvolupant.

Des de la iniciativa ja disposem de propostes concretes sobre cadascun dels cinc acceleradors, però ens estimem formular-les a mesura que es produeixin els treballs en el marc de la Comissió. Al llarg de les properes sessions tindrem l’oportunitat de compartir quines són les mesures concretes.

Sense voler predeterminar el resultat dels treballs d’aquesta Comissió, sí que estem en disposició de dir que hi ha una plena coincidència entre el grup d’experts que caldrà estudiar de forma seriosa l’impuls d’una Llei dels Horaris (probablement una llei òmnibus que aplegui les diferents mesures d’impacte i, específicament, la regulació del canvi horari que suposa avançar l’hora de dinar i la de sopar). Cal una planificació que contempli una intervenció global i no parcial o fragmentada. A més, pensem que no es tracta d’un canvi que es pugui aconseguir progressivament a partir de sensibilització, difusió de bones pràctiques i realització de proves pilot. Caldrà una estratègia que condueixi a l’objectiu de la transformació horària a partir d’un moment zero, que determina principalment la nova legislació.

A més, pensem que cal dotar-nos d’instruments organitzatius específics i ad hoc des del Govern de la Generalitat de Catalunya per impulsar la reforma i que permeti concretar els compromisos que adquireixi el grup interdepartamental adscrit al Departament de la Presidència, mitjançant la Secretaria del Govern, que neix fruit de l’Acord de Govern del 18 de març. Uns instruments que acompanyin la transició.

Per acabar una reflexió més de fons. El temps és un bé escàs, insubstituïble i cada cop més preuat. L’impuls decidit en favor de polítiques del temps ha de formar part del nucli principal de la nova política. Una nova política que hauria de recuperar l'aspiració original de l'utilitarisme proposat originalment per Jeremy Bentham, basada en formular accions que permetin el màxim de benefici per al major nombre de persones. En definitiva, polítiques que garanteixin el dret al temps personal, a la cultura i a la igualtat d'oportunitats; drets que contribueixen decididament a ampliar la felicitat de les persones.

No cal dir que restem a la disposició dels diputats i diputats per tal de facilitar el màxim d’informació i detall sobre aquesta proposta. La Dra. Nuria Chinchilla és qui coordina l’acció parlamentària. Només un detall sobre l’estat d’ànim, som optimistes i estem plenament convençuts que superarem les adversitats. Ara és l’hora de la reforma horària.

Moltes gràcies.